Els passats dies 1, 2 i 3 de juliol diferents estudiants de les diferents nacions de l’Estat Espanyol van arribar a València per a participar a les I Olimpíades estatals d’economia. Tots aquestos estudiants ja havien passat a les seues respectives universitats la fase local.
Arribàrem a València sobre les 18h a un hotel congestionat, que dificultava el correcte funcionament. Comencem a conèixer gent i comencen les complicitats. Per fi accedim a les habitacions i ràpidament ho arreglem i ens arreglem per a acudir al Col·legi Major Rector Peset de l’UV; allà ens espera una avorrida presentació que al final esdevé un acte propagandístic de Bancaixa (havien d’obtindre la seua rendibilitat!). Ara bé, això va quedar compensat amb la picadeta de després, que alhora va servir per començar a trobar i a teixir enteses. L’ examen ens esperava l’endemà al matí, i tot i que ningú no tenia massa ganes de concentrar-se, la nit va acabar amb un passeget multicultural per Ciutat Vella entre converses i la espera, més o menys tranquil·la de l’examen de l’endemà. Tot i ser l’olimpíada estatal, almenys aparentment, no es palpaven grans nervis ni un ànim competitiu; més aviat hi havia molt bon rollo i complicitat i cooperació entre la gent...
Per fi arriba el dijous al matí, el moment de l’examen, que simplement fou concebut per tots com l’excusa del viatge i de tantes i tantes coses. L’autobús ens recull a totes, i amb un nerviosisme silenciat pel racionalisme de pensar que no ens hi jugàvem res, amb una la incertesa que porta el no preparar les coses com toca, amb la tranquil·litat de jugar a casa, amb l’esperança de recordar i amb el recurs de la improvisació arribem a l’aula de l’examen.
...Arribem al restaurant de la Facultat d’Eco, on ens havien preparat una picadeta i refrigeri que serveix per alliberar tensions, i per entrar en la part més lúdica i més rica de les olimpíades. Durant el dinar intercanviem impressions, però realment sorgeix la curiositat de conèixer altres situacions, i començar l’intercanvi cultural gallec, asturià i valencià , complementat per les Illes Canàries, i més tard, pels bascos. Així doncs, lluny de trobar les possibles elits econòmiques, vam trobar solidaritat; front a la competència, vam trobar cooperació; i front a la uniformització, vam trobar molta diversitat i molt de respecte cultural, replantejant totalment els paràmetres de competitivitat i individualisme. Ara bé, continuem en els tòpics; dinem la paella valenciana, com no!
A la vesprada l’organització va planificar la visita a l’oceanogràfic (hi ha que rendibilitzar les obres faraòniques!) com a part de la nova València. Ara bé, això va quedar contrarestat en el passeig, infinitament més interessant, per Ciutat Vella, on tots vam poder gaudir, amb l’humor de la guia, de l’essència de la València antiga i de la seua esplendor, coneixent una miqueta de la seua història oficial. Entre carrers empedrats, antics palaus, esglésies i torres arribàrem al Jardí Botànic.
Allà ens esperava una picadeta pròpia de les altes esferes, amb els seus canapès de disseny i luxe, els seus cambrers, però plena de complicitats, enteses i d’estudiants que en poques hores ja s’havien conegut i més enllà d’anar a “competir” a l’examen, havien entès com a més important l’amistat i l’intercanvi personal. Després de les dos cervesetes seguem a una taula excel·lentment engalanada amb pètals de rosa i un ciri al mig (que bonic!). El vinet de la terra és el preludi d’una intensa conversa d’economia, de societat, de nits, d’amigues i amics, acompanyada d’una música ambiental i d’una nit clara pròpia de l’essència valenciana. Entre amigues i amics, a tots ens sorprèn la capacitat de poder dialogar i debatir, la capacitat d’anàlisi, de saber escoltar i de saber opinar.
La nit continua, i després de juntar el grupet, decidim fer un volt pel Carme, buscant el que l’estereotip ens marcava; discoteques, pub’s, alcohol... Entrem a dos pub’s del Carme, però no és la millor nit del barri valencià, i això ens porta a centrar l’oci en nosaltres mateixos. I tornen les converses. Els carrers de Ciutat Vella es tornen l’escenari de debats, d’intercanvi; no tots els dies tenim l’ocasió de conversar amb gallegs, asturians, valencians i balears, bascos...i això va centrar els debats. Arribem a l’hotel per recuperar forces (una cerveseta!) i decidim continuar la conversa a una placeta pròxima, una més de les tantes que caracteritzen Ciutat Vella, recuperant així la seua funció social, de fer poble i fer proximitat, i fer cares...i això està radicalment lluny de l’individualisme. Passen les hores entre risses i debats, i acords i desacords...i continuem teixint.
L’entrega de premis segurament ja havia perdut tot sentit. Era simplement un nou escenari on continuar gaudint amb les amigues i amics. Havíem guanyat amigues i amics, dies de plaers i converses, punts de vista i experiències ( bé, tampoc cal despreciar els 600 euros!). Passa el temps i, com sempre, ens enfrontem a la contradicció d’estar cada vegada més a gust, però cada més a prop de l’acomiadament. Com superem la contradicció? Amb una propera trobada, sense cap excusa competitiva, per a continuar teixint eixa xarxa d’amistat, de complicitats i d’enteses...sembrarem a tot arreu!
Pau Belda Tortosa
Vallada, (La Costera, Països Catalans)
Juliol de 2009
